A dia d’avui és possible afirmar amb tota rotunditat que no es pot relacionar l’activitat de les plantes de recuperació energètica (les incineradores) de tecnologia moderna amb possibles impactes sobre la salut pública. Diversos estudis d’organismes públics, acadèmics i científics d’arreu del món, també de casa nostra, així ho avalen.
L’aprovació de normativa comunitària transposada a la normativa nacional fa que des de finals dels anys vuitanta ha incrementat molt significativament les exigències de protecció ambiental a aquest tipus d’instal·lacions. La llei ha obligat a mesurar els contaminants de manera contínua i ha obligat a reduir de manera clara les emissions. L’aplicació d’aquesta normativa ha estat possible per l’enorme avanç de les tecnologies aplicades a la depuració dels gasos sorgits de la incineració.

Cremar residus per generar energia és una activitat que ja es feia al segle XIX, però evidentment les plantes incineradores d’avui res tenen a veure amb les que es van construir arreu d’Europa fins als anys vuitanta. Comparar l’impacte sobre la salut pública d’unes i altres seria com voler establir un paral·lelisme entre els trens d’alta velocitat i els de carbó.

Les evidències científiques en forma d’estudis epidemiològics o ambientals fan que a dia d’avui no es pugui establir cap relació entre el funcionament d’una planta de recuperació energètica i un suposat impacte sobre la salut de treballadores o persones que viuen a tocar de la instal·lació.

Carles Salesa, director tècnic, del Consorci per al Tractament de Residus Sòlids Urbans del Maresme

Article publicat a Tribuna Maresme, el desembre del 2010